JUNTA QUALIFICADORA

http://www.edu.gva.es/polin/val/jqcv/
http://www.4shared.com/folder/h42EySng/Valenci.html

DICCIONARIS

http://dcvb.iecat.net/
http://spv.ua.es/va/assessorament/pdi/diccionaris-i-gramatiques.htmlhttp://spv.ua.es/va/assessorament/pdi/diccionaris-i-gramatiques.html

SALT

Per corregir ací teniu el SALT


http://www.edu.gva.es/polin/docs/WebHelp/Ajuda_SALT.htm

Batxillerat - El treball de recerca

Enllaç de la Generalitat de Catalunya que  us servirà per organitzar el treball.

http://phobos.xtec.cat/edubib/intranet/index.php?module=Pages&func=display&pageid=91

Temes de literatura

Aquesta aproximació al temes de literatura de les PAU us ajudaran a completar els vostres coneixements.
Autor Jesús Monzó

http://cid-2565f74c857fae6a.office.live.com/browse.aspx/.Public/Temes%20de%20literatura%20%5E5Jes%c3%bas%20Monz%c3%b3%5E6?uc=3

Arribà la tardor...

Acaba l'estiu (la calor tardarà  una miqueta més), comença la tardor i, amb ella, la tornada a l'institut. Tot just heu començat segon, un curs molt important de cara a la tria d'estudis posteriors i, també, pel que té de final d'un cicle, de maduració, de meta. A classe hem parlat dels criteris d'avaluació, de la programació, de la PAU, de la importància del treball diari, de les lectures amb què podreu pujar nota (i que, espere, us faran gaudir d'autors fins ara desconeguts per vosaltres). Les noves tecnologies ens ajuden a obrir l'assignatura de valencià al món i omplir-la de continguts actuals, aportacions d'altres centres, etc. Convé, doncs, fer-hi una ullada amb freqüència, tant pel que us puguem oferir com pels enllaços a altres blocs de segon. A través del bloc us arribaran materials, notícies, propostes d'activitats...

Curs de pronunciació:correcció fonètica

http://books.google.es/books?id=xrvrShlEHEwC&lpg=PP1&dq=%22curs%20de%20pronunciaci%C3%B3%22&lr&pg=PA156#v=onepage&q&f=false

MÚSICA

http://www.lluisllach.cat/
Lluís Llach

LITERATURA tema 1

https://docs.google.com/document/d/1-Bl--NWS00gVevboDl66Eh6UIaCF_caNF2S5WyIwGi0/edit?hl=es

L'entrada del resum la podeu trobar en aquest enllaç

full d'exercicis

FER UN RESUM no és fàcil...

El resum d'un text: proposta d'exercici complementari

Un resum és una operació de reducció de la informació mínima fonamental. En esta operació un cert nombre de proposicions poden ser substituïdes per una macroproposició que incorpora o subsumeix la informació més detallada en un nivell global de generalització. El problema no rau tant en la detecció del tema -que esdevé fàcil- com ara en la selecció de la informació bàsica que l’autor pretén transmetre al text. Detectar els temes i els subtemes i relacionar-los de la forma com ho fa l’autor és una de les tasques importants per fer un bon resum.
EXERCICIS:

1.-Subratlla les incorreccions que trobes als textos resum de baix.
2.-Tot coneixent el text original del qual procedeixen estos resums, valora el text 2 i el 5 d’este full, pel que fa a la consecució de l’objectiu "resum de l'article «Epitafi del garrofer»."
3.-Tria un dels cinc textos i redacta’l de nou millorant-ne l’estil.


[TEXT 1] El text parla de el mal considerat que esta el garrofer y el compara amb altres arbres millor considerats. Per això a l’hora de buscar una bona ombra ningú va a refugiarse a altre arbre que no sigui el garrofer aunque fisicament sigui lleig les persones acudim a ell.
_______________________________________________________

[TEXT 2] Aquest text critica la poca consideració i el poc afecte que la gent li té al arbre del garrofer. Per a l’autor del text, aquest arbre és el més especial dels arbres, i en la Marina, on ell viu, és més valorat que els demés.
_______________________________________________________

[TEXT 3]L’autor d’aquest text fa una reivindicació del garrofer. Utilitza comparacions frent a dues abres més: l’olivera i l’ametler, per deixar clar l’igualtat de condicions. Els pocs elogis del garrofer fan una xicoteta discriminació, sens dubte, frent al rest.
No obstant, a la fi del text s’argumenten algunes de les qualitats i utilitats del garrofer.
_______________________________________________________

[TEXT 4] El text de Antoni Selva, argumenta raons per defendre el garrofer. Afirma que arbres com l’olivera i l’atmeler son mes bonicos, pero exposa i descriu les cualitats que poseis el garrofer, com el seu fruit que va donar de menjar en la guerra, la seua ombra (que es mes extensa que l’olivera i l’atmeler) i la seua utilitat per als camperols...
El problema que té es el recorde que dona a la gent de la guerra a causa de que van ser d’ell del que s’alimentaren
_______________________________________________________

[TEXT 5] Hi han molts elogis a l’olivera i a l’ametler i n’hi han motius per aixo, l’olivera te una bellessa molt simple i l’ametler quan floreix emergeix com un miracle. Pero al garrofer poques vegades se li han fet elogis. D’acord que es recordat amb horror per l’època de guerra i pels restrenyiments del seu fruit, pero te també moltes coses bones, la gent li te cert afecte, fa una ombra molt més espessa que l’olivera i l’ametler, els llauraors pengen la botija de les seues banques i quan un día de festa vols berenar o menjar-te una paella, l’obra del garrofer es la mitjor i no la de l’olivera, ni l’ametler, ni tampoc el pi.

PREMSA DIGITAL

http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm

http://www.eltemps.net/

http://www.eltemps.net/

ESQUEMA DE COMENTARI DE TEXT

1. CAPACITAT D’ANÀLISI I SÍNTESI (COHERÈNCIA)
   
   
   
   
   1. Introducció. Podem començar amb una breu introducció —d’un parell de línies, per exemple, que implique el lector en el nostre text.
      
      
   2. Establiment del tema o els temes de què tracta el text. Veure si pot inferir-se del títol o d’altres elements paratextuals (fotos, elements subratllats i altres aspectes tipogràfics). (0,5 punts)
      1. Tema1. = Eix temàtic: un Sintagma Nominal, una frase, un mot, sovint de caràcter abstracte i genèric. En els textos argumentatius, la tesi sol coincidir amb el tema. També pot haver-hi temes secundaris (motius secundaris). Hem de tenir en compte els elements paratextuals, que són els que acompanyen al text, i que poden donar pistes sobre el tema. El principal element paratextual és el títol.
      2. El títol pot ser:
         1. temàtic. Títol que concentra la idea fonamental del text, bé de manera total o parcial. Podem distingir entre:
            1. temàtic (“La guerra d’Iraq, una guerra colonial pel petroli”). Típics dels textos expositius per a introduir la informació de manera clara (“La variació lingüística”, “Conflicte lingüístic i disgregació”) o
            2. parcialment temàtic (“Tecnologia”).
         2. Remàtic. Títol que presenta una relació amb el text que no és temàtica, sinó que es tracta d’una metàfora, una relació causa-efecte, una paròdia del contingut, etc. (“Massa hipotèrmia”, “Em sent indi”, “Pena de mort a Enrique Iglesias”).
         3. Altres elements paratextuals:
            1. Fotografies o il·lustracions
            2. Elements subratllats
            3. Altres aspectes tipogràfics (grandària, color o tipografia).
   3. Realització d’un resum del text on l’estudiant ha de mostrar que ha entès el text i sap

destriar les idees principals de les secundàries. (1 punt)

1. Hem de fer un resum (=argument =contingut =assumpte) amb les nostres pròpies paraules. En el resum no heu d'incloure necessàriament el tema, ja que són conceptes distints. Hem de procurar expressar el tema en un màxim de 9 o 10 paraules. D'una banda, si és massa llarg potser s'assemblarà massa al resum; d'altra banda, amb només un o dos mots, difícilment podrem definir l'eix temàtic. Per exemple, en un màxim de 9 o 10 línies, més o menys una quarta part del text a comentar.
1. Delimitació de les parts constitutives del text i progressió temàtica del text. Analitzar la informació seleccionada i establir com s’organitza: si hi ha un únic tema (tema constant), si apareixen temes derivats (subtemes) o si es passa d’un tema a un altre (progressió lineal). Altres tipologies estructurals: causa-conseqüència, problema-solució, descripció-enumeració...; estructura analitzant, paral·lelística, enquadrada... (1,5 punts)
   1. Organització del text: Estructura interna (Delimitació de les parts constitutives del text). en general t. expositius t. argumentatius
      1. A Introducció Qüestionament: Per què? Premisses
      2. Desenvolupament Resolució: Perquè... Arguments/contraarguments
      3. Conclusió Conclusió: Per tant... Tesi
   2. Progressió temàtica. La manera com s'articula la informació coneguda (tema) i la informació nova (rema). Els textos solen combinar els tres tipus de progressió temàtica:
      1. Progressió de tema constant (si hi ha un únic tema).
      2. Progressió de temes derivats. El tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es divideix en diversos subtemes o "parts".
      3. Progressió lineal (si es passa d’un tema a un altre). Cada rema es converteix en el nou tema. Així, es parteix d'un tema (t1), al qual s'adjudica un rema (r1). Aquest rema (r1) es converteix en un nou tema (t2) al qual s'atribueix un nou rema (r2), i així successivament.
   3. Tipologies estructurals (Estructura temàtica) Segons la posició del tema o de la tesi. En els textos expositius, els diferents esquemes organitzatius impliquen una tipologia estructural del tipus:
      1. Pregunta-resposta. b. Problema-solució. c. Causa-efecte. d. Comparació. e. Seqüència: seguint ordre temporal (per començar, després...). f. Classificació.
      2. En els textos argumentatius, les diferents estratègies argumentatives impliquen una tipologia estructural del tipus:
         1. Estructura analitzant (deductiva o anticlimàtica). La tesi apareix al començament del text.
         2. Estructura sintetitzant (inductiva o climàtica). La tesi apareix al final.
         3. Estructura enquadrada (o circular). La tesi apareix al començament i al final.
         4. Estructura paralel·lística (en paral·lel). Dues o més idees d’importància semblant.
         5. Estructura dialèctica. S’hi inclou la tesi pròpia i l’antítesi.
         6. Estructura repetitiva. La tesi apareix al llarg de tot el text.
         7. Estructura oberta. Si el contingut pot ser completat.
         8. A banda de les estratègies argumentatives, poden aparèixer diferents recursos que determinen el tipus d’argumentacions (mitjançant exemples; per analogia; per autoritat; per deducció; posar de manifest determinats valors, com la llibertat o la solidaritat...); o contraargumentacions (per refutació; per concessió a l’adversari...).
            1. En una notícia: Dades en interés decreixent (piràmide invertida). Les 6 W.
            2. En els textos narratius de ficció: A. Plantejament. B. Nus. C. Desenllaç.
            3. En els textos instructius: Estructura enumerativa o dividida en fases d’un procés.
            4. En els textos descriptius: Informació jerarquitzada (de més general a més concreta).
            5. En els textos retòrics: Transgressió lingüística basada en figures retòriques semàntiques.
            6. En els textos conversacionals: Estructura basada en la successió dels torns de paraula (intercanvi dialògic).
               
               
1. COMENTARI SOBRE EL CONTINGUT (ADEQUACIÓ I COHESIÓ)

Caracterització del text (3 punts) (0,5 punts per aspecte tractat (independentment del grup que siguen).

1. Establir l’àmbit d’ús: acadèmic, periodístic, publicitari, jurídic, administratiu, literari...
2. Àmbit acadèmic. Àmbit periodístic. Àmbit publicitari. Àmbit jurídic. Àmbit administratiu. Àmbit literari. Àmbit coŀloquial o familiar. (Àmbit polític).
3. Tipus de text: expositiu, argumentatiu, narratiu, retòric, descriptiu... Hi ha textos on es barregen diferents seqüències textuals. Per exemple, una seqüència expositiva i una argumentativa, en alguns gèneres de l’àmbit periodístic o acadèmic, dóna lloc a una tipologia ntextual expositivoargumentativa.
4. Gènere: article d’opinió, carta al director, ressenya, conte, debat, conferència, article de

divulgació científica, assaig...

5. Finalitat comunicativa: informar sobre un tema, persuadir, orientar l’opinió o la conducta, etc. Pel que fa al canal, trobem les característiques previsibles dels textos escrits: alt grau de preparació, temps i espai de l’enunciació no compartits per l’emissor i el receptor, absència de possibilitat d’interacció entre els participants en la situació comunicativa.

TIPUS DE TEXT	FINALITAT	GÈNERE
Expositiu o explicatiu	Explicar. Fer entendre una cosa. Per què? Què és?	Fullet informatiu. Refrany. Exposició oral. Currículum. Llibre de text. Monografia. Examen. Article especialitzat. Diccionari. Enciclopèdia. Tractat de divulgació científica.
Argumentatiu	Argumentar. Convéncer d’alguna cosa	Article d’opinió. Columna periodística. Debat. Carta al director. Anunci publicitari. Assaig (humanístic o científic). Editorial. Discurs polític.
Narratiu	Narrar. Contar fets i accions. Què fa? Què passa?	Notícia. Reportatge (informació+opinió). Crònica (informació+opinió). Pel·lícula. Acudit. [Novel·la.] [Conte.]
Descriptiu	Descriure.Com és?	Catàleg. Endevinalla. Guia temàtica. Retrat. Fitxa policial.
Instructiu	Donar instruccions.Ordenar o aconsellar alguna cosa	Manual d’ús. Recepta de cuina. Llei. Gramàtica. Consell. Reglament.
Retòric o literari [	Finalitat estètica i lúdica. Atraure l’atenció del receptor, produint-li sensacions diverses (divertiment, bellesa...)	Novel·la.] [Conte.] Poema. Assaig literari. Embarbussament. Eslògan publicitari. Cançó. [Teatre.]
Conversacional	Conversar. Interactuar socialment dos o més interlocutors	Entrevista. Conversa telefònica. Conversa cara a cara. Debat televisiu. [Teatre.] Xat.

6. Varietat lingüística: determinar el dialecte geogràfic (variació diatòpica), el dialecte social (variació diastràtica) i el registre (variació diafàsica o funcional). Sobretot, veure si es tracta d’un registre formal o informal i justificar-ho, i determinar si el llenguatge és general o d’especialitat.
   1. Variació diatòpica, segons la procedència geogràfica:
      1. Català oriental
         1. Rossellonés o septentrional: jo canti...
         2. Central: és el més difós: eixerit, joguina, nen, petó, tomàquet, rauxa, xai...
         3. Balear: jo cant, nosaltres cantam, es meu homo, sa nina, horabaixa, al·lot...Alguerés: article lo, possessius: la mia...
      2. Català occidental
         1. Nord-occidental: article lo, tu parlos...
         2. Valencià
            1. Valencià septentrional
            2. Apitxat
            3. Meridional
            4. Alacantí
      3. Trets distintius català oriental-occidental que podem trobar en el registre estàndard:
      4. Oriental.
         1. Desinències del present de subjuntiu (persones 1a, 2a, 3a, 6a): jo canti-cante, tu cantis-cantes, ell canticante, ells cantin-canten.
         2. Plurals de mots en –s o –ns: homes-hòmens, joves-jóvens, marges-màrgens...
         3. Alternança e/a: nedar-nadar, xerrar-xarrar...
         4. Lèxic específic: mirall-espill, llombrígol-melic, farigola-timó, papallona-paloma(-eta)...
         5. Accentuació: anglès-anglés, cafè-café, aprèn-aprén, aparèixer- aparéixer... Alternança tll/tl: ametlla-ametla, espatlla/espatla, butlla/butla...
      5. Occidental
         1. Principals trets específics del valencià:
            1. Pronom neutre: açò. Adverbi de lloc: ací. Adverbis de temps: dins, prompte (en lloc de dintre, aviat).
            2. Possessius: meua, teua, seua, meues, teues, seues. Combinació pronominal (li’l, li la, li’ls, li les).
            3. Desinència –e al present d’indicatiu: jo cante...
            4. Desinències –ara, -era, -ira a l’imperfet de subjuntiu: anara, diguera, patira.
            5. Lèxic específic: eixir, tindre, vindre, aplegar, llavar, esvarar, gitar-se, vesprada, colp, raïl, dacsa, moixama, granera, poal, ensalada, creïlla, vore...
            6. Altres trets és poc freqüent que apareguen en un text en estàndard: Demostratius: este, eixe; esta,eixa..(en lloc d’aquest, aqueix...). Numerals: huit, dihuit, dèsset, dènou i huitanta (en lloc de vuit, divuit, disset, dinou, vuitanta). Adverbi de temps: hui (en lloc d’avui).
   2. Variació diastràtica, atenent a la procedència social. Dialecte social = sociolectes, que responen a sectors socials: home/dona; urbà/rural; classe alta/mitjana/baixa; edat jove/adult/edat avançada; nivell cultural del emissor, etc. Per exemple, el sociolecte infantil, l’argot dels delinqüents...
   3. Variació diafàsica = registres, d’acord a l’àmbit d’ús:
      1. Més formal (grau de formalitat alt)
         1. Literari ............................. àmbit literari
         2. Cientificotècnic................ àmbit acadèmic (textos especialitzats)
         3. Juridicoadministratiu
            1. àmbit administratiu
            2. àmbit jurídic
      2. Estàndard
         1. àmbit periodístic
         2. àmbit publicitari
         3. àmbit acadèmic (textos divulgatius)
      3. Col·loquial ....................... àmbit col·loquial o familiar
         1. Vulgar (Argot) Menys formal (grau de formalitat baix)
7. Polifonia i intertextualitat.
   1. Polifonia (Les veus del discurs).

Podem distingir entre:

1. Autor real: la persona que escriu el text.
2. Lector real: la persona que llig el text.
3. Autor model: la representació mental que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
4. Lector model: la representació mental sobre el lector que l’autor real té present quan elabora el seu text.
5. Locutor (± narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu.
   1. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius.
   2. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic.
   3. El locutor en 1a persona del plural pot ser:
      1. Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.
      2. Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor.
      3. Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
      4. Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)
   4. Enunciador, en sentit ampli: les veus, diferents a la del locutor, que apareixen al text. (En sentit estricte, les veus que parlen en primera persona.) Pot aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):
      1. Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”)
      2. Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella).
      3. Discurs indirecte lliure. Un enunciat aliè, en 3a persona, sense marques gràfiques ni sintàctiques (La va mirar. On aniria sense ella?).
   5. Al·locutari (± narratari): la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.
1. Intertextualitat. Quan el text inclou referències a d’altres textos. La intertextualitat ens remet a d’altres enunciadors:
   1. Relacions hipertextuals (“Hi ha vida més enllà del derbi”).
   2. Relacions metatextuals. Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant).
   3. Relacions intertextuals o interdiscursives, quan s’hi inclou un text d’un altre autor (“Sèsam, obre’t”).
   4. Relacions paratextuals, relació del text amb el paratext: títol, subtítol, prefaci, notes... (l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants).
2. Pressuposicions

Fer entendre, suggerir una cosa sense dir-la. Es tracta de la informació implícita. De dos tipus:

1. Pressuposicions pragmàtiques o sobreentesos. Significat addicional que transmet l’emissor i que es dedueix del context extralingüístic, de la situació comunicativa concreta, i que està relacionat amb el principi de cooperació conversacional [màximes de qualitat (és veritat, ho sé); quantitat (informació necessària, ni excessiva ni insuficient); pertinença (informació oportuna, apropiada) i manera (sense ambigüitats, informació ordenada i clara)]: metàfores, hipèrbole, ironia.
2. Pressuposicions lingüístiques: es dedueixen a partir del text mateix: verbs subjectius (assassinar/ajusticiar, “confesse que m’agrada el futbol...”), enunciats incomplets, interrogacions parcials(“Quan vas anar a Nova York?), verbs o marcadors aspectuals (“L’equip continua guanyant...”, “El Castelló guanya de nou...”), les nominalitzacions (“L’actuació fou un èxit”), epítets no restrictius (“El flamant DVD s’imposa gradualment...”), sentits deduïbles (“aquest nou artefacte...”), oracions de relatiu adjectives explicatives (“El defensa central, que és el millor de l’equip, ha renovat el contracte.”), oracions de relatiu adjectives especificatives (“La ràdio que us escolta”), etc.
1. Funcions lingüístiques predominants

Segons la intenció de l’emissor predominarà una funció o funcions:

1. Funció referencial o representativa. Es transmet informació objectiva. Oracions enunciatives, verbs en 3a persona, mode indicatiu. Locutor en 3a persona. (Textos narratius, descriptius, expositius...)
2. Funció expressiva o emotiva . emissor. Oracions exclamatives, desideratives, condicionals. Pronoms i verbs en 1a persona. Mode subjuntiu. Locutor en 1a persona. (Textos conversacionals, argumentatius...)
3. Funció conativa o apel·lativa . receptor. Verbs en 2a persona. Mode imperatiu. Al·locutari. (Textos instructius, conversacionals, argumentatius...)
4. Funció fàtica o de contacte . canal. En una conversa: interrogacions i interjeccions al receptor: “m’enteneu?”. (Textos conversacionals...)
5. Funció metalingüística . codi (diccionaris, textos teòrics sobre lingüística...) (Textos expositius...)
6. Funció estilística o poètica . missatge. Quan s’intensifiquen els recursos expressius o poc habituals (publicitat). (Textos retòrics, literaris, poètics, argumentatius...)
1. Modalitat oracional, modalització i impersonalitat.
   1. Modalitat oracional. L’actitud de l’emissor determina el predomini (o la presència) d’un tipus d’oracions:
      1. Enunciatives (o asseveratives).
         1. afirmatives Expressen els fets des d'una posició
         2. negatives
      2. Exclamatives. Expressen emoció, sorpresa, estat d'ànim de l'emissor. Signe d'admiració.
      3. Dubitatives (o de probabilitat). Perífrasi “deure + infinitiu”; “tal vegada...”, “probablement...”
      4. Interrogatives
         1. generals / parcials
         2. directes / indirectes
         3. retòriques
      5. Desideratives. Expressen el desig de l'emissor. Mode subjuntiu.
      6. Exhortatives (o imperatives). Ordres, manaments o prohibicions. Mode imperatiu.
   2. La impersonalitat. Discurs objectiu. L’emissor amaga la seua presència per a conferir a l’enunciat un caràcter universal, o per a presentar com a objectiu un text que en realitat no ho és.
      1. Verbs impersonals: caldre, haver-hi. Oracions amb “se” impersonal = impersonals reflexes (Es diu....).
      2. Construccions amb subjecte de caràcter genèric: hom, tothom, la gent, algú, un, les persones.
      3. Construccions amb valor impersonal: 2a persona singular, 1a plural o 3a plural (“Quan veus...”,“Escrivim ç davant...”, “Han recomanat...”).
      4. Predomini de la modalitat enunciativa.
      5. Predomini del mode indicatiu.
      6. Oracions passives (El tabac és desaconsellat).
      7. Construccions d’infinitiu (Fumar no és aconsellable).
   3. La modalització. Discurs subjectiu. L’emissor manifesta la seua actitud o la seua posició respecte d’allò que diu.
      1. Recursos tipogràfics: signes de puntuació (cometes, guions, punts suspensius i parèntesis), la lletra cursiva, la lletra negreta, etc.
      2. Elements lèxics valoratius: adjectius (desafortunat), substantius (desgràcia), adverbis (afortunadament, malauradament) Verbs expressius de sentiments (lamentar, critica, desitjar...). Perífrasis verbals: d’obligació o de probabilitat.
      3. Fórmules d’expressivitat de l’emissor: interjeccions, invocacions i renecs (Uf!, Mare de Déu!)
      4. La derivació: diminutius, augmentatius pejoratius i superlatius.
      5. Elements pragmàtics: ironia, interrogació i exclamació retòriques, canvis de llengua, canvi de registre, metàfora, comparació, hipèrbole, metonímia...
2. Mecanismes de cohesió lèxica.
3. Mecanismes de cohesió gramatical.
   1. Referència gramatical (determinants, pronoms, morfemes verbals...)
      1. La dixi. (jo/tu-ara-ací) = Referència díctica. Alguns elements del text fan referència al context comunicatiu, per tant, hi ha marques de l’emissor, del receptor, de l’espai o del moment de l’enunciació.
         1. Dixi personal (jo/tu)
            1. Pronoms personals (jo, em, tu, et, nosaltres, ens, vosaltres, us...)
            2. Morfemes verbals de 1a o 2a persona, del singular o del plural.
            3. Possessius (meu, teu, nostre, vostre...)

Hi ha diferents tipus de “nosaltres”: 1.-Plural de modèstia. 2.-Nosaltres inclusiu. 3.-Nosaltres exclusiu. 4.-Nosaltres global o universal.

1. Dixi social: expressions lingüístiques que manifesten el tipus de relació social entre els interlocutors:
   1. Relació formal (senyor/a, il·lustríssim/a...) També el plural majestàtic (Nós) reservat per a reis o papes.
   2. Relació informal (tu, hipocorístics com “Ximo” o “Pep” per a referir-se al receptor...)
2. Dixi espacial. Marca amb díctics:
   1. la proximitat a l’emissor: aquest/a, açò, ací, aquí.
   2. la posició intermèdia: aqueix/a, això.
   3. la llunyania: aquell/a, allò, allí, allà, enllà.
3. Dixi temporal. Elements que remeten al temps de l’enunciació: morfemes verbals de present, passat o futur; adverbis i locucions de temps (ara, enguany; ahir, abans; demà, després...); i demostratius (aquesta vesprada, aquell dia...). Respecte al moment de l’enunciació pot mostrar:
   1. Coincidència o simultaneïtat: Present d’indicatiu
   2. Anterioritat: Perfet (pretèrit indefinit). Passat simple (pretèrit perfet simple) o passat perifràstic. [Pretèrit imperfet d’indicatiu en alguns casos molt concrets.]
   3. Posterioritat: Futur.
1. La referència fòrica o mecanismes anafòrics de cohesió. Alguns elements del text fan referència a uns altres elements que formen part del text mateix.
   1. Anàfora pronominal: el referent va davant = antecedent)
   2. Anàfora d’identitat (M’he comprat una planta. La posaré ací.)
   3. Anàfora de sentit (El teu mòbil és roig. Jo me’l compraré blau.)
   4. Catàfora pronominal: el referent ve després (Ja la tinc: m’han regalat la moto que volia!) (Ja ho sé, has aprovat l’examen.)
   5. El·lipsi: anàfora zero (Lluïsa no ha vingut. Està malalta.)
   6. La determinació (Un home... L’home...)
   7. L’ús de possessius (si fan referència a altres elements del text)
   8. L’ús de demostratius (si fan referència a altres elements del text)
   9. Relacions entre temps verbals, la correlació temporal. Quan el temps de l’enunciació s’expressa en passat, per exemple en una narració, hi ha relacions anafòriques:
      1. Pretèrit imperfet d’indicatiu (anafòric de present),
      2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (anafòric de passat)
      3. Condicional (anafòric de futur).
      4. Altres valors del present d’indicatiu:
         1. Present d’indicatiu amb valor atemporal, propi de les afirmacions que pretenen un caràcter universal, habitual en els textos de l’àmbit acadèmic (“La disgregació consisteix en la pèrdua de la consciència unitària”). També pot aparéixer en l’àmbit periodístic, encara que només es tracte de la visió personal de l’autor.
         2. Present amb valor de passat o present històric (Jaume I entra a València el 9 d’octubre de l’any 1238).
         3. Present amb valor de futur (El pròxim diumenge actua a l’auditori Lluís Llach).
2. Mecanismes de connexió.

Si no hi ha connectors textuals parlarem d’estil segmentat. Els mots connectors són paraules o grups de paraules que cohesionen el text.

1. Tipus:
   1. Conjuncions i locucions conjuntives (però...)
   2. Preposicions i locucions prepositives (entre altres coses...)
   3. Adverbis i locucions adverbials (d’una banda ...de l’altra)
   4. Altres mots o expressions (recapitulant...)
2. Connectors textuals. Classificació:
   1. Estructuradors de la informació: comentadors, ordenadors (per a introduir un tema, per a començar, per a continuar, per a acabar...).
   2. Connectors lògics: additius, consecutius, de condició, de causa, de finalitat, per a fer concessions, contraargumentatius (de contrast, per a desmentir...).
   3. Reformuladors: explicatius, de rectificació, per a excloure, recapitulatius.
   4. Operadors discursius: de reforç argumentatiu, d’exemplificació, de formulació, de control de contacte, per a indicar temps/espai.
3. Connectors gràfics. La disposició textual i tipogràfica:
   1. Recursos ortotipogràfics ( grandària, color o tipografia).
   2. Índex gràfics (xifres, símbols, lletres, guions...).
   3. Signes de puntuació: punt i a part, punt i seguit, punt i coma, coma, dos punts, parèntesi...
   4. Col·locació dins de la pàgina o dins d’un índex: com més a la dreta més secundària és la informació.
1. Valoració personal (0,5 punts)
   1. Valoració de les idees exposades per l’autor.
   2. Nous arguments a favor o en contra.
   3. Interés o actualitat del tema tractat. Temes relacionats.
   4. Avaluar si el text aconsegueix la finalitat comunicativa que es proposa.
   5. Judici personal.

En els apartats anteriors del comentari havíem d’expressar-nos de forma neutra mitjançant l’ús de formes impersonals o despersonalitzadores. Ara, en l’apartat de la valoració personal, haurem de canviar a fórmules personals i modalitzadores.

Podem diferenciar allò que és valoració del text (sobre el contingut del text, i sobre la seua adequació, coherència i cohesió); i allò que és judici personal sobre el tema tractat.

Un altre curs! Us desitgem un feliç curs 2011-12

TIPOLOGIA TEXTUAL

Tipologia textual

1. El text narratiu

a. El conte literari

b. El gènere epistolar

2. El text descriptiu

3. El text explicatiu

4. El text periodístic

a. Els gèneres informatius

b. Els gèneres d’opinió

5. El text predictiu

6. El text instructiu

7. El text argumentatiu

8. El resum

9. El gènere dramàtic 1. 


El text narratiu

Narrar és relatar uns fets, siguin reals, o de ficció, amb la finalitat d’entretenir. La narració oral

és la primera forma de narrar. Amb el pas a la llengua escrita s’obtenen tipus de text narratius

diversos, amb extensió diferent, i amb intenció literària o sense.

En literatura, la narració es troba en textos de ficció com la novel·la el conte, el relat, la

llegenda, les memòries, els dietaris i les biografies. D’altra banda, hi ha textos narratius que

tenen altres finalitats, com els reportatges, les notícies, les cròniques, etc., l’objectiu dels quals

és, bàsicament, informar i que trobarem en els gèneres periodístics.

La narració és un tipus de text que explica uns fets en un determinat ordre, que cal que sigui

coherent amb la intenció del narrador. Caben dues possibilitats d'ordre: el mateix en què han

succeït els fets i l'alteració de l'ordre en què han ocorregut (per remarcar un fet, utilitzar el factor

sorpresa, mantenir l'interès del receptor fins al final o centrar-lo en una part de la narració).

La narració té un desenvolupament temporal i s'estructura en les etapes següents:

• introducció (plantejament d'una situació estable)

• complicació (plantejament d'un conflicte)

• avaluació i reacció (avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges)

• resolució (resolució del conflicte i pas a una nova situació) i

• moralitat (conclusió que respon a la intenció del narrador)

El factor temps és essencial en el text de tipus narratiu. El temps es pot expressar a través del

verb (amb els seus morfemes temporals), els adverbis i locucions adverbials de temps,

preposicions+nom, oracions temporals i verbs o substantius que indiquen temps.

La narració literària és un text en què, a part de l'autor i el lector reals, hi ha un emissor i un

receptor ficticis. Cal tenir-hi en compte aspectes externs i interns.

Entre els primers, hi ha:

• la trama (suma d'accions desenvolupades a la narració)

• el tema (assumpte de què parla la narració) i

• els personatges (éssers que intervenen en la narració)

Entre els interns, hi ha els referents a:

• el temps, que contempla les diferències entre el temps real de la història narrada i la

forma en què està expressat a la narració mitjançant tres factors: l'ordre, la duració i la

freqüència;

• la manera, que contempla la distància amb què són presentats els fets al lector i la

perspectiva amb què li són mostrats, i

• la veu, que contempla les relacions entre els fets narrats, la persona que els narra i els personatges que hi intervenen.

Les etapes de la narració

El text narratiu té un desenvolupament temporal i es construeix d'acord amb una estructura

d'etapes com la següent:

a. Introducció

Plantejament d'una situació estable

b. Complicació

Plantejament d'un conflicte

c. Avaluació i reacció

Avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges

d. Resolució

Resolució del conflicte i pas a una nova situació

e. Moralitat

Conclusió que respon a la intenció del narrador Discurs directe - Discurs indirecte

Repetir literalment (al peu de la lletra) allò que algú ha dit és fer servir el discurs directe.

Exemple: La Maria va dir: "Tinc gana".

Explicar aproximadament allò que algú ha dit és fer servir el discurs indirecte.

Exemple: La Maria va dir que tenia gana.

Transformacions per passar del discurs directe a l'indirecte

discurs directe discurs indirecte

: ......................... que

« » ......................... Ø

tu ......................... ell

ara ......................... llavors

és ......................... era

ets ......................... era

aquí ......................... allà

aquest ......................... aquell

Estructura de les declaracions, les preguntes, les respostes i les ordres en el discurs

indirecte.

a. Declarar o respondre

Exemples:

En Sergi va dir que llavors engegava el motor.

Li va respondre que era allà.

VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT

dir

explicar

manifestar

afirmar

replicar

declarar

assegurar

respondre

contestar

+ que + verb en indicatiu

b. Ordenar o recomanar

Exemple: Va ordenar-li amb insistència que anés endavant.

VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT

ordenar

manar

exigir

demanar

pregar

dir

aconsellar

recomanar

Suggerir

+ que + verb en subjuntiuc. Preguntar

Exemples:

Va dir-li si aquell soroll del motor era normal.

Va demanar-li quin servei feia a l'oficina.

VERBS INTRODUCTORIS MOT D'ENLLAÇ ENUNCIAT

preguntar si

demanar

voler saber qui, què, on, quan

dir com. quin, per què

...

+

...

+ verb en indicatiu 1


 El conte literari

Entenem per conte el relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis amb

l’objectiu d’entretenir, reflexionar, moralitzar o divertir

Cal distingir entre conte tradicional o rondalla –anònim, de transmissió oral i de caràcter

popular- i conte literari –d’autor reconegut i de caràcter culte.

L’extensió del conte no té uns límits rígids i sovint provoca confusions. No queda definit amb

claredat el concepte de conte, narració llarga o novel·la curta.

Tècniques

Els punts de vista narratius i el tractaments del temps de conte són els mateixos que els de la

novel·la. Així mateix, els procediments també coincideixen: narració i descripció, diàleg i

monòleg.

El que té de particular el conte és la concentració d’elements narratius. El conte és, sobretot, un

exercici de síntesi, i força sovint constitueix el nucli de narracions més extenses que,

desenvolupades, podrien esdevenir novel·les.

L’extensió breu del conte limita les possibilitats argumentals i les històries paral·leles amb molts

personatges. El conte té una trama senzilla, pocs personatges i, en la majoria dels casos, un

sol episodi. Té menys varietat i matís que la novel·la, però té més contundència i força

expressiva.

Sovint, un recull de contes té un caràcter unitari. Un fil argumental o una temàtica comuna

uneix els diferents relats fent-ne un tot, malgrat el sentit autònom e cada un d’ells. Aquesta

característica és més freqüent en la literatura contemporània que no pas en l’antiga.

Estructura

Tenint en compte la concentració narrativa que li és pròpia, la narració breu es pot estructurar

en tres parts:

1. Introducció. Presentació dels personatges, el temps i l’espai de l’acció. També s’hi

planteja la situació inicial.

2. Desenvolupament. Desplegaments del conflicte, amb situacions ascendents i

descendents, i situacions de clímax.

3. Desenllaç. Conclusió del relat. És especialment significativa en el conte literari

Aquesta estructura no és fixa: es pot partir del coneixement del desenllaç –in medias res- és a

dir, enmig del relat.

El desenllaç pot ser obert o tancat.

Desenllaç obert: El narrador no dóna cap solució a la història o conflicte plantejat al relat, de

manera que el lector s’ha d’imaginar un possible final. D’aquesta manera preval l’ambigüitat del

missatge i s’exigeix un lector participatiu.

Desenllaç tancat. L’autor resol tots els conflictes i no dóna cap opció al lector. Moltes vegades

el conte i la narració breu han utilitzat un desenllaç d’aquesta mena per cloure el relat amb un

final sorprenent i inesperat que produeixi un cop d’efecte inoblidable.

La narrativa contemporània. Narrativa de la quotidianitat

El realisme metafòric representa l’absurd i el fantàstic. Amb la voluntat de trencar amb la

temàtica del realisme històric, es crea una realitat literària basada en la fantasia, l’absurd,

l’humor o el somni. Els problemes socials i quotidians es reflecteixen a través de situacions sorprenents, acceptades amb normalitat i que creen un efecte de contrast. El conte es

converteix en metàfora de la realitat, tot jugant a la confusió entre el que és versemblant i el

que no ho és.

El gènere epistolar

Modalitat literària basada en la correspondència entre escriptors, o artistes en general, o bé en

produccions literàries escrites en forma epistolar però que no formen part d’una

correspondència estricta. En aquest sentit és particularment interessant la novel·la epistolar,

molt difosa durant el segle XVIII i que encara avui té adeptes.

Abans de definir el gènere epistolar cal començar fent referència a la carta com a procediment

comunicatiu segons el qual hom s’adreça per escrit a un corresponsal amb objectius i finalitats

diverses. La carta és, doncs, una mena de diàleg diferit a través de l’escriptura.

En el món literari les cartes dels escriptors han estat sempre una eina de coneixement de les

seves idees o de la seva trajectòria biogràfica.

La carta és gènere literari quan deixa de ser un intercanvi entre éssers reals i es converteix en

literatura. A la narració epistolar, la carta o epístola esdevé un procediment narratiu que dóna

l’estructura general de l’obra. És a través de cartes que tenim notícia dels fets i dels

personatges del relat, sempre d’acord amb el punt de vista de la persona que les escriu.

Aquest procediment permet el desenvolupament d’un punt de vista aliè de l’autor i crea, alhora,

una mena de ficció comunicativa: l’autor-narrador desapareix per deixar pas a un narrador que

és l’emissor de la carta. Aquest emissor escriu, aparentment, no per al lector, sinó per al seu

corresponsal, de manera que aquell viu la impressió d’entrar en un món del qual és un

testimoni privilegiat. Així doncs, la narració epistolar crea la il·lusió d’un document autèntic, la

qual cosa la converteix en un dels procediments preferits pel realisme. Però, al mateix temps,

pel seu component d’expressió de la subjectivitat de l’emissor, l’epístola és també un

procediment fonamental del romanticisme.

Podem trobar narracions que giren a l’entorn de les cartes que escriu algú, sense veure mai les

respostes, però també en trobem que són la correspondència creuada entre dos o més

corresponsals.

Aquest procediment no s’ha fet sevir únicament en la narrativa, és a dir, a la novel·la i al conte.

La poesia ens n’ofereix mostres (epístoles satíriques, censòries) i trobem la carta com a vehicle

de l’assaig o la dissertació. També podem trobar epístoles –en vers i en prosa– de diferents

estils: elevat o sublim, com a pretext per a la vehiculació d’idees, i planer o familiar, com a pura

expressió de la intimitat de l’emissor. A més, a causa de la seva varietat de manifestacions, pot

incloure gran diversitat de tipus textuals (narració, descripció, diàleg, argumentació, etc.)

L’epístola literària és, doncs, un nus, on les diverses qualificacions d’estil, procediment i tipus

textual s’entrecreuen.

El gènere epistolar no ha estat gaire conreat en la literatura catalana, tot i que hi ha molts

epistolaris reals inclosos en els llibres de memòries. Als anys trenta del segle XX, Judita, de

Francesc Trabal destaca com un exemple notable de novel·la epistolar. Hi ha també obres que

inclouen cartes que els protagonistes adrecen a algú (Bearn, de Llorenç Villalonga) o contes

(Una carta, de Mercè Rodoreda). Actualment hi ha molts escriptors catalans que inclouen

aquest gènere entre les seves obres (Carme Riera, M. Mercè Roca...) 


 El text descriptiu

Descriure consisteix a explicar com són les coses i les persones, a detallar-ne les

característiques, l’aspecte o les qualitats que presenten.

La descripció no només és literària, sinó que la podem trobar en textos quotidians com per

exemple: guies turístiques, catàlegs comercials, publicitat, etc.

Estructura del text descriptiu

Una descripció consta de dues parts: tema i expansió.

El tema és el motiu de la descripció i primer se’n fa una definició. A continuació s’inicia

l’expansió, que desenvolupa el tema amb nova informació. L’expansió es pot basar en una

enumeració selectiva, és a dir, en l’enumeració dels elements que fan que l’objecte es

distingeixi d’altres de semblants, o bé en una enumeració exhaustiva, és a dir, en la citació de

tants elements com es vulgui. L’acumulació excessiva de dades pot arribar a desdibuixar allò

que es descriu.

De vagades la descripció es pot fer en un altre ordre: ascendent o descendent, anar de dreta a

esquerra, del tret particular al general, etc. Les informacions que s’aporten a la descripció s’han

d’agrupar per sectors de manera que no es barregin entre elles.

Tipus de descripcions

La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva, si qui

descriu deixa entreveure l’opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu.

La descripció objectiva presenta amb detall les característiques d’allò que es descriu, sense

matisacions ni apreciacions personals. Hi predomina la funció referencial i el llenguatge

denotatiu. És una descripció funcional, pròpia dels llenguatges tècnics.

En canvi, la descripció subjectiva no detalla els trets tal com es manifesten en la realitat sinó

que l’autor els presenta amb una visió personal. Posa en relleu alguna cosa de la història que

s’explica. En aquest cas, la descripció pren un valor significatiu perquè es troba al servei de la

narració, tant per aclarir l’estat de les coses (funció explicativa) com per donar a conèixer

aspectes del personatge o de l’acció que es desenvolupa (funció simbòlica). Hi domina la

funció estètica o poètica i el llenguatge pot ser connotatiu.

Si es descriuen els trets físics d’una persona parlem de prosopopeia, si són els trets

psicològics, etopeia, i si són els dos a la vegada, és el retrat. En el cas que es faci una

exageració o una deformació parlem de caricatura. Tot es pot descriure: persones, paisatges,

olors, sensacions, actituds...

Recursos lingüístics del text descriptiu

El nom és el punt de partida de la descripció. L’adjectivació, en forma de qualificatius o

d’estructures equivalents, és el recurs que caracteritza allò que es descriu. L’estructura oracional més usual és l’atributiva: verbs com ser, estar o semblar permeten

d’atribuir qualitats a una cosa o a una persona mentre que tenir, posseir o portar serveixen per

mostrar-ne les característiques més importants.

El temps verbal més utilitzat és el present o l’imperfet.

En el text descriptiu, també hi abunden els situacionals, com per exemple: a dalt, a baix, més

amunt, més avall, davant, darrere, a la dreta, a l’esquerra, endins, enfora, al mig/centre,

als costats/extrems, de cara, d’esquena, a l'interior, a l’exterior, etc.

La selecció lèxica és un factor determinant en un text descriptiu, ja que tots els mot han de

contribuir a descriure una realitat de manera que el resultat sigui compacte i arrodonit.

L’ampliació i l’aprofundiment de la descripció s’aconsegueix amb la presència de mots d’un

mateix camp semàntic o propers semànticament.

Els recursos estilístics com la comparació, la metonímia o la metàfora serveixen par

caracteritzar el nom i enriquir el text descriptiu.

La descripció científica

La descripció que trobem en els textos de registres tècnics i científics es caracteritza per l'ús

un vocabulari especialitzat. Aquests textos són objectius i tenen un alt grau de formalitat. Tant

si són escrits com orals tenen caràcter de text preparat, no espontani.

L’objectivitat s’expressa lingüísticament per l'absència de la primera i la segona persones del

verb i l’ús de l'es impersonal.

Els textos de caràcter tècnic i científic poden ser:

• divulgatius, adreçats a un públic ampli i amb caràcter didàctic, o poden ser

• especialitzats, adreçats a un públic molt restringit, amb una funció d'intercanvi

d'informació.

En els textos divulgatius abunden més les explicacions i els exemples. En els especialitzats el

vocabulari és més difícil (terminologia específica) i es pressuposen molts coneixements previs. 


 El text explicatiu

Una exposició és l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es presenta d'una manera clara i que

s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és

present en tots els actes comunicatius en què es transmet informació.

Sovint exposar i explicar són termes utilitzats indistintament per referir-se als textos que tenen una

finalitat informativa o didàctica.

En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta no és gaire senzill perquè

habitualment es barregen diversos tipus de text. En una exposició pot haver narracions, descripcions,

etc. Només sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha estat elaborat: si el

propòsit no és descriure, si no fer entendre allò que es descriu, parlarem de text expositiu.

«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que

sovint s'ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe de seqüències.

Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d'organització i jerarquització,

i explicar, és l'activitat que, partint d'una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa

amb finalitat demostrativa.

Els textos explicatius «exposen una cosa a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú". Les

explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre els

fenòmens sobre els quals han aportat la informació necessària.

Estructura

Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les informacions, que es

pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta típicament a les lliçons, a les

conferències, als fullets explicatius, etc. L'estructura clàssica d'un text expositiu és:

1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà.

2. Desenvolupament del tema

3. Conclusió: sol correspondre a una síntesi del que s'ha dit.

Característiques dels textos expositius

La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla

i el lèxic clar i precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s'abusarà de la terminologia que serà

emprada en la modalitat especialitzada).

Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes certes regularitats:

• l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona;

• hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació

secundària;

• el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la seva atemporalitat;

• la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar

ambigüitats;

• hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos o estats, ja que permeten la

síntesi i l'abstracció de la informació.

• els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos

• la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització´d'hiperònims i

hipònims i mots de la mateixa família.

• els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els

que concreten o matisen. 


 Tipus de text expositiu

Les formes d'exposició són sempre presents en els àmbits de la ciència, la tècnica i l'ensenyament.

Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:

• text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d'una matèria;

• text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;

• text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;

• text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text, etc.;

• text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;

• text científic oficial, informes d'equips investigadors.

Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.

Recursos

En l'explicació, l'emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L'emissor vol fer-se

entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l'exemplificació i la definició, juntament

amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que

funcionen de suport no verbal); en l'escrit, la subdivisió en apartats, l'ús de títols i subtítols i la utilització

de recursos gràfics (negretes, cursives, etc); en l'exposició oral, la repetició, els canvis d'entonació i les

pauses expressives, etc.

Elements lingüístics

• Oracions atributives

• Aposicions

• Expressions per denominar vinculades a les definicions ( noms, infinitius, oracions precedides

pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades)

• Abundància de subordinació

• Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l'organització lògica de les idees (ja que,

perquè, consegüentment, tanmateix...)

Recursos lingüístics

El verb de l'explicació és el present d'indicatiu, encara que no s'ha de descartar la presència dels

altres temps verbals -els diferents temps de passat-, si en suport de l'explicació es recullen

esdeveniments, anècdotes, declaracions, etc., que s'arrangen en el temps.

La utilització d'adjectius i d'adverbis prové de la necessitat de donar una idea exacta d'allò de què

es parla perquè puga ser entesa l'explicació, i no de la intenció de buscar un efecte estètic ni de fer

conèixer el nostre punt de vista o sentiments sobre l'objecte explicat, com passa sovint en les

descripcions i en les argumentacions. És per això que s'empren els adjectius «imprescindibles», és

a dir, els especificatius o classificatius. De fet, la selecció dels noms (substantius i adjectius) i dels

verbs en l'explicació es fa amb el propòsit d'obtenir la màxima claredat i la millor precisió possibles.

L'ús dels termes ens assegura una interpretació única. Els termes comporten una absència

d'ambigüitat, i evitar l'ambigüitat és una condició bàsica de tot text explicatiu.

Pel que fa als connectors, conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un

paper principal sobretot aquelles que estableixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les

causals (perquè, ja que, per això, per aquesta causa, per + infinitiu...), les il·latives (doncs, per tant, en conseqüència, així...) i les finals (perquè, a fi que/de, per tal que/de, amb l'objectiu de, amb la finalitat

de...); i també les que matisen la validesa de les assercions, com les adversatives (però), les

condicionals (si, sempre que, a condició que...) i les concessives (malgrat que, a pesar que, per +

adjectiu + que...).

D'altra banda, les estructures modals i comparatives (com,semblant a, diferent de...) tenen un paper

important en les operacions d'exemplificació.

La progressió temàtica

La manera com s'articula la informació coneguda (tema) i la informació nova (rema), sol seguir dos

models en l'explicació:

1. Model de tema derivat: El tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es divideix en diversos

subtemes o "parts", als quals són adjudicats els remes corresponents. A continuació, nous

subtemes són seguits de nous remes, i així successivament.

En els textos explicatius, aquest model és molt freqüent quan volem classificar o donar detalls de

l'objecte complex que pretenem explicar.

2. Model de progressió lineal: En aquest model, cada rema es converteix en el nou tema. Així, es

parteix d'un ,tema (t1), al qual s'adjudica un rema (r1). Aquest rema (r1) es converteix en un nou

tema (t2) al qual s'atribueix un nou rema (r2), i així successivament.

Sovint, alguns d'aquests estadis de successió tema-rema només es pot completar amb els

coneixements extra textuals que el redactor considera que comparteix el lector, mitjançant els quals es

poden connectar elements implícits.

És freqüent que tots dos models es donin successivament en un mateix text.


 El text periodístic

El català ha tingut un accés difícil als mitjans de comunicació de masses moderns.

El primer diari publicat en el món és el Daily Courant , que aparegué a Londres el 1702, però és durant

el s. XIX quan es desenvolupà la premsa, i Catalunya es trobava en plena renaixença , per això fins el

1879 no aparegué en la nostra llengua el Diari català dirigit per Valentí Almirall. Al llarg del segle XX el

català també entrà en el terreny de la ràdio i la televisió.

Cada mitjà té unes característiques pròpies que condicionen el tipus de discurs que s’hi utilitza; en el

cas de la ràdio o la televisió es compta bàsicament amb la immediatesa i amb els condicionants d’una

transmissió oral en què es fa necessària la repetició de paraules clau i una exposició més lineal i

sintàcticament molt clara a fi que la comprensió i el seguiment del missatge siguin efectius. En la

premsa, en canvi, el discurs, pel fet de ser escrit, ha de ser més elaborat.

El registre lingüístic utilitat de forma general en els mitjans de comunicació, que es troba a mig camí

entre el llenguatge més especialitzat i el més accessible al públic, rep el nom d’estàndard. A banda de

l’ús d’aquesta varietat lingüística el text periodístic s’ha d’ajustar a uns condicionants ineludibles com

són el temps, en els orals, i l’espai ,en els escrits. A més ha de ser entenedor i unívoc en la seva

interpretació. Per això el llenguatge periodístic es basa en les màximes de precisió, claredat i

economia lingüística que en garanteixen l’eficàcia.

El text periodístic no s’ajusta només a una tipologia textual sinó a diverses, com:

Narratiu: notícia, crònica i reportatge.

Conversacional: entrevista.

Argumentatiu: editorial, articles d’opinió, crítiques (de cinema, teatre, música).

Predictiu : horòscop, meteorologia.

 Els gèneres informatius

La notícia

La notícia és un tipus de text narratiu, la funció del qual és informar el lector de fets ocorreguts

recentment.

El llenguatge que fa servir la notícia ha de ser clar, concís, senzill i atractiu per al lector.

Una notícia perquè sigui completa, ha de respondre a les indicacions qui, què, on, quan i per què. Això

no vol dir que no n’hi puguin aparèixer d’altres com a qui, com, quines conseqüències, etc. Aquestes

indicacions han de figurar en el primer paràgraf d'una notícia i, si n'hi ha, en el seu titular.

Estructura de la notícia

Els elements de titulació que són aquells en què el lector fixa primerament l’atenció (com en el

material fotogràfic). Aquests elements són l’avanttítol (que serveix per contextualitzar la informació) ; el

títol (que és una sola frase, de construcció breu i senzilla on es resumeix i destaca el tret més

remarcable de la informació) ; el subtítol ( que explica i complementa el títol); i ja durant el

desenvolupament de l’article els destacats ( en una altra mida o format de lletra) per remarcar algunes

idees del text.

En el cos de l’article hi trobem l’entrada o lead on, tenint en compte que la presentació de la informació

és jeràrquicament ordenada, s’amplia la informació que conté el títol i es pretén captar l’atenció del

lector a fi que continuï llegint la notícia. Després el desenvolupament del text on de forma ordenada

s’han d’anar responent les preguntes què, qui, com, on, quan i si és possible per què. Algunes ja

presents en el lead.

El cos del text pot contenir petits títols anomenats titolets que faciliten la lectura, l’ordenen i divideixen

els textos més extensos.

Al llarg d’aquest desenvolupament anem coneixent, doncs, no només la notícia sinó elements

contextuals a aquesta que es coneixen amb el nom de background . Per narrar els fets podem fer servir els connectors que s’empren en els textos narratius en general:

abans, anteriorment, al mateix temps, després,

Tipus de notícies

• D' última hora : abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.

• De prevenció : pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.

• De sumari : informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.

• Complementàries : amplien la informació principal.

• Cronològiques : segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.

• De continuïtat : segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.

• De creació : acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.

• Espacials : informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.

La crònica

La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret.

La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera

imprevista o previsible.

L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos

de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una

anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També tenen el suport gràfic de fotografies.

Segons la seva finalitat poden ser informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere

propi del corresponsal o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculat a un cronista

especialitzat. Té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels

fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més

característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.

El reportatge

El reportatge és un article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva temes que no

són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector. El reporter crea la informació en

lloc de buscar-la.

El reportatge respon a dues situacions comunicatives diferents: d'una banda amplia un fet d'actualitat,

narrat des de l’òptica del protagonista; de l'altra desenvolupa un tema concret que capta l’atenció del

públic i que els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar.

El reportatge duu un títol, una entrada, el cos de la informació i el suport gràfic. El cos de la informació

és extens i inclou les dades, les causes, les conseqüències o les vivències del reporter. Acostuma a

haver-hi entrevistes, declaracions, testimoniatges, citacions, etc. S'acompanyen de fotografies, mapes,

gràfics...

L'entrevista

L'entrevista és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge prestigiós o

d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona o el tema en què ell està

qualificat. Les entrevistes poden ser de dos tipus.

• L' entrevista de personalitat : té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona rellevant; se centra

en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra o activitat professional. Va

precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar barrejades amb dades i comentaris. No es

transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text pot reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.

• L' entrevista d'opinió : se centra en les manifestacions i comentaris que una persona qualificada fa

sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la personalitat de l'entrevistat com el

tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat. El text ha de ser formal i no ha de reflectir les

varietats lingüístiques. 4.b 


Els gèneres d’opinió

La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet recent per tal

d'influir positivament en la consciència de la ciutadania. Els comentaristes són testimonis directes

d'aquests esdeveniments i els interpreten, els relacionen, en busquen referents i n'emeten judicis. Els

periodistes no interpreten un fet informatiu de manera arbitrària; són professionals que segueixen unes

normes deontològiques; però darrera d'una opinió hi ha una determinada d'interpretar el món, és a dir,

una ideologia. Sempre s'ha de distingir la dada objectiva del comentari personal.

L'editorial

L'editorial és l'article d'opinió o de fons que, sota l'òptica de la direcció del periòdic, reflecteix les grans

orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia; mai no va signat. L'estructura de l'editorial és la

següent:

a) La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.

b) El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments

c) La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i contrastos.

L'article d'opinió

Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals d'interès general.

Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de comunicació i altres de col·laboradors més

o menys esporàdics, entesos en els fets o situacions que comenten.

L'estructura d'un article és molt diversa. S'acostuma a seguir la tipologia textual expositiva o

argumentativa. Els raonaments són divulgatius. El títol pot suggerir el to de l'article: humor, informació

crítica, etc. 


Hi ha quatre tipus d'article d'opinió:

• El comentari: és un article concís que té un espai propi en el diari o revista. El redacta un periodista

habitual del mitjà i els temes són molt variats.

• La columna: és un article que ocupa una o dues columnes impreses del mitjà informatiu. El columnista

treballa habitualment al diari en el qual té reservat un espai una o dues vegades per setmana. Acostuma

a ser un personatge de prestigi, que gaudeix de la confiança de la direcció i és afí a la línia editorial i a la

seva ideologia. És el gènere periodístic més personal i l'estil pot ser molt variat.

• La col·laboració : és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a col·laboradors versats en

alguna matèria.

• L' acudit : és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt de vista crític i

incisiu.

Les cartes a la direcció

Les cartes a la direcció exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc., sobre fets o

qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar signades. S'hi respecta el registre

lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes ortogràfiques adients.

La crítica

La crítica és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya informativa i avaluadora

d'una obra. L'encapçala una fitxa, que conté les dades més rellevants tant de l'obra com de l'autor o

autora. El tipus de crítica que publiquen els mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques,

música, espectacles i temes diversos (moda, gastronomia). 5.


El text predictiu

El text predictiu ens informa sobre una situació futura, en base a una situació i uns condicionaments

actuals, per tal de fer-ne una preparació adequada.

La forma verbal principal per a l'expressió de les prediccions és el temps futur. Però hi ha també d'altres

possibilitats gramaticals que poden aportar diferents matisos de significat:

• el temps condicional

• el mode subjuntiu

• el present d'indicatiu

• el futur compost, i

• verbs que suggereixin per ells mateixos una predicció.

Per treure certesa a les prediccions en futur s'usen adverbis i locucions de probabilitat com segurament,

potser, tal vegada, si Déu vol, etc.

Per expressar les condicions es poden usar:

• oracions introduïdes per nexes condicionals (si, posat que, mentre que, etc.)

• locucions com amb la condició de+infinitiu, la locució en cas de+nom, i

• verbs o substantius que, pel seu significat, indiquen condició.

La planificació d'una activitat comporta les passes següents:

• la detecció de les necessitats que es volen satisfer

• la fixació dels objectius del pla

• la determinació de les activitats a realitzar

• la concreció dels responsables i dels costos de les activitats

• l'execució de les activitats, i

• l'avaluació dels resultats aconseguits.

TEMPS VERBALS PER INDICAR PREDICCIONS

• Futur simple: Demà plourà.

• Futur compost: L'any que ve hauré acabat la carrera.

• Condicional simple: Si dixessis de fumar, et trobaries més bé.

• Present de subjuntiu: Em farà anar malament que vinguin demà.

• Imperfet de subjuntiu: M'agradaria que fos pilot.

• Present d'indicatiu: Arribo demà.

PER INDICAR CONDICIÓ

si amb que només que/de

posat que en cas que/de a condició que/de

PER INDICAR POSSIBILITAT

• és possible que (+present subjuntiu): És possible que demà arribi la Laura

• possiblement (+futur): Possiblement la setmana que ve farà molt de fred.

• pot ser que (+present de subjuntiu): Pot ser que se'n cansi de seguida.

• tal vegada: Aquest és un diagnòstic que tal vegada no compartiran els altres metges.

• si Déu vol: Si Déu vol trobaré feina abans de l'estiu. 6. 


El text instructiu

Els text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions

i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Primer, acostuma a

presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes

segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les

marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser

substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...). Algunes instruccions han de fer-se en un

ordre determinat perquè siguin efectives.

Els textos instructius acostumen a ser esquemàtics i concisos. L'esquematisme consisteix a

presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules

imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només

allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en

l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors.

La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l'imperatiu. Però també hi ha altres

possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que

es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són,

principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empra, la utilització de diferents

temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció (caldre, haver de, etc.).

L'ús combinat d'aquests recursos gramaticals permet d'intensificar o suavitzar la sensació

d'imposició o d'ordre de les instruccions.

Per expressar la manera com s'han de fer les accions, es poden usar: adverbis i locucions

adverbials de manera, adverbis en -ment, preposicions + nom, oracions introduïdes per nexes

modals (com, com si, segons, etc.) verbs que, pel seu significat, indiquen manera i gerundis.

Per expressar la finalitat d'una acció, es poden usar: la preposició per a + nom, oracions

introduïdes per nexes finals (perquè, a fi que, per tal que, etc.), per (o locucions finals com a

fi de, per tal de, etc.) + infinitiu i verbs que, per la seva significació, indiquen finalitat:

perseguir, proposar-se, pretendre...

Per indicar instruments podem fer servir: per mitjà de, mitjançant, amb...

Els missatges s'elaboren sempre amb un codi, que és el conjunt de signes o senyals de

significat convencional i les regles per a la seva utilització. A més del codi lingüístic, n'hi ha

d'altres que se serveixen de dibuixos, imatges, gràfics, etc. 7. 


El text argumentatiu

1. El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seva estructura bàsica consta de tres parts:

a) Introducció, és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor

respecte al tema

b) Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument

principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.

c) Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels

continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.

En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar

mitjançant l'ús de la primera persona.

Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc,

d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.

2. Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. 


El seu llenguatge és elaborat i fa servir

recursos lingüístics que atreguin i convencin el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de

figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el

contrast i la implicació del receptor.

Per expressar l'oposició podem usar: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix,

encara que, malgrat que, etc noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc i

verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc.

Per expressar la causa, podem usar: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix,

etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu

significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc.

Per expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs,

per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en

conseqüència,conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i

coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de

manera) i el nexe que a la segona.

3. Recursos

Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les

citacions i la interrogació retòrica.

Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot

és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.

Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància

complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.

Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es

tracta i tenen un caràcter d'afirmació categòrica.

La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta,a fi d'atreure l’interès del receptor

i implicar-lo en el que s'afirma.

Per fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint en compte: el receptor a qui s'adreça el

que argumenta, els arguments que fa servir, les premisses de què parteix, l'estructura dels arguments,

el seu propòsit i les seves estratègies. A l'hora de construir els contraarguments, cal valorar: els

caràcter i circumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis per ales seves premisses, els possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació

a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit.

4. El text argumentatiu dins de la situació comunicativa

Les argumentacions, com els altres tipus de textos, es poden donar en contextos comunicatius ben

diferents. Tots tenim la necessitat de prendre partit per alguna idea o davant d'algun fet concret en

diversos moments i situacions de la nostra vida. Quan enunciem aquesta presa de partit ajudant-nos de

raons estem argumentant i, generalment, al mateix temps, intentem convèncer el nostre auditori. A

continuació veurem una llista de possibles classes de textos argumentatius:

• L'expressió i defensa de punts de vista en:

o converses,

o cartes privades i públiques,

o novel·les,

o obres de teatre.

• Conferències, debats, taules redones, col·loquis, etc. Bé directament davant de públic, o bé a

través dels mitjans de comunicació.

• Articles d'opinió en revistes i diaris.

• Editorials

• Anuncis publicitaris

• Discursos polítics

• Informes sobre temes de caràcter especialitzat que inclouen preses de decisió argumentades,

per exemple: informes fets per metges sobre la conveniència de no fumar, etc.

D'acord amb la situació comunicativa, l'emissor produirà una classe o altra de text argumentatiu.

Tots ells tindran en comú:

• l'exposició i defensa d'opinions,

• la intenció de convèncer o persuadir.

A cada classe de text correspondrà:

• un registre lingüístic més o menys formal,

• una determinada relació entre l'emissor i el receptor,

• una estructura pròpia,

• uns recursos lingüístics determinats.

5. Els recursos lingüístics

Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de textos argumentatius són:

• La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases o

expressions iròniques.

• Contar un relat. En alguns casos, quan volem convèncer algú, abans preparem el seu estat

d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera

d'aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions

que volem defensar.

• La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments.

• Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la

solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc.

• L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en els seus coneixements respecte del tema

a què es refereix, o bé, en el seu estatus social.

• Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al recurs que

anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera

obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i

l'interès del receptor cap a allò que exposa l'emissor. 8. El resum

Què és resumir?

Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el

resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original,

però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que

és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva

Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?

- Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original: es tracta, com s'ha dit abans, de reproduir

aquesta informació, però amb menys paraules; no s'ha de fer interpretacions personals sobre el

contingut del text.

- Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament.

- Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la

puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema.

- Cal demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per

al resum.

- No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l'autor diu.../ens parla

de.../conclou dient que...", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

 El gènere dramàtic: el teatre

El gènere dramàtic, junt amb el líric i l’èpic pertany a la clàssica divisió sota la qual s’agrupen

els gèneres i els subgèneres literaris.

El teatre és un gènere que narra uns fets a l’espectador per mitjà del diàleg que mantenen uns

personatges, i en alguns casos aquest es limita a la veu d’un sol personatge i, per tant,

parlaríem de monòleg. Parlem de monòleg interior si el personatge ens va transmetent el seu

pensament com si pensés en veu alta i no s’adrecés explícitament al públic.

El text de l’obra de teatre conté els mateixos elements narratius que una novel·la. Efectivament,

el text ens narra una història viscuda per uns personatges (principals, secundaris, eventuals...) i

que segons el tractament que reben seran plans, rodons, arquetipus, etc. I la història, com en la

novel·la, es desenvolupa en un plantejament, un nus i un desenllaç. Així mateix també hi

podem analitzar un temps i un espai i la utilització d’un o diversos registres lingüístics.

No hem de perdre de vista, però, que l’obra teatral és concebuda per a la representació i això

fa que hi observem algunes característiques exclusives d’aquest gènere com són els que fan

referència a la divisió externa del text en actes. Els actes són unitats de temps i de

desenvolupament que corresponen a l’estructuració abans esmentada de plantejament, nus i

desenllaç. Segons l’esquema clàssic la peça teatral es divideix en tres actes, però també pot

fer-ho en cinc. Aquests, a la vegada, es poden dividir en escenes, és a dir, unitats de temps i

acció marcades, bàsicament, per l’entrada i la sortida de personatges.

El text teatral inclou, generalment, indicacions adreçades al lector i sobretot al director que

s’encarregarà de la seva posada en escena. Tot aquest conjunt d’anotacions s’anomena

didascàlia i inclou els noms dels personatges, apunts de decoració i d’acció, i acotacions, que

són notes explicatives sobre la disposició, gestos i maneres d’actuar dels diversos personatges.

A més, cal tenir en compte quin és l’espai escènic en què es produeix la representació i quina

escenografia es prepara per reproduir un clima determinat en l’obra.

Les formes teatrals clàssiques són la tragèdia, la comèdia i el drama. Però a aquestes cal

afegir-hi altres gèneres mixtos de posterior creació que són el melodrama i la tragicomèdia i

alguns gèneres menors com l’entremès, la farsa, el sainet, la paròdia, el mim o pantomima,

l’acte sacramental. Cal esmentar també les formes dramàtiques en què la música té un paper

fonamental com l’òpera i els gèneres musicals menors com la sarsuela, l’opereta el vodevil i

la revista. Actualment destaca un nou gènere, el musical, en què s’alterna el ball, la cançó i la

veu parlada.

Centrant-nos només en els grans gèneres clàssics, direm que la tragèdia tracta temes elevats i

seriosos, amb personatges importants i rellevants de la societat dominats per fortes passions i

un destí inevitable que plana damunt seu. Aquesta desgràcia implacable és fruit del destí o

d’una passió.

La comèdia té una intenció crítica, satírica o moralitzant. Tracta temes més propers al a

quotidianitat i els personatges són més populars, més identificables pel públic i el desenllaç és

feliç.

El drama és considerat un gènere mixt, barreja dels dos anteriors. El tractament del tema és

serios i greu i hi ha la possibilitat d’un desenllaç tràgic, però els personatges són propers als

espectadors i poden dominar el seu destí.