http://sa.ua.es/va/selectividad/examenes-proposats-prova-actual.html
En aquest enllaç hi trobareu informació de les PAU
divendres, 14 de setembre del 2012
diumenge, 10 de juny del 2012
Ara sí
Ara que esteu a punt de presentar-vos a la PAU he de dir-vos tres cosetes:
- Descanseu molt i estigueu tranquils que heu treballat molt.
- La PAU són proves com les que ja heu fet. Per tant, confiança en vosaltres.
- Que he gaudit molt amb tots i totes vosaltres. Ja sabeu on trobar-me.
dimarts, 22 de maig del 2012
diumenge, 22 d’abril del 2012
Informació universitat
Enllaç pels alumnes de 2on Bat.Informació sobre les universitats
http://www.gripau.eu/
http://www.gripau.eu/
dilluns, 26 de març del 2012
dilluns, 23 de gener del 2012
Tema 12 Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
12.-
Descriu els
aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
L’obra
de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i
variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d’un
centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots
els gèneres literaris (bàsicament la novel·la, però també
llibres de versos, obres de teatre, contes i articles) i ha treballat
una gran multiplicitat de temes i tècniques.
Manuel
de Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 un total de tretze
obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, analitzada
des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i
estilístiques que permeten relacionar- les amb l’anomenat teatre
de l’absurd. En Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de
l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons
les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de
comunicar- se amb el món exterior. En Homes i No (1957) va tractar
la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat, i
en peces com Situació bis (1958), Darrera versió per ara (1958) o
L’ús de la matèria (1958) va reflexionar sobre la llibertat des
d’una òptica més genuïnament política i social. Textos com
Tècnica de cambra (1959) i Algú a l’altre cap de peça (1962) se
centren sobre aspectes filosòfics del coneixement del món.
Guillem-Jordi Graells ha assenyalat en totes aquestes obres una sèrie
de trets comuns: «Espais tancats fortament simbòlics i
progressivament despullats de referents realistes, comportaments
quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes
ambientals, lògica del llenguatge com a vehicle de la discussió
teòrica i de l’especulació, referències més o menys críptiques
a la realitat sociopolítica envoltant, personatges arquetípics
d’actituds o idees més que de psicologies, atmosfera constant
d’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament».
Sorgit
de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió,
el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista,
despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta
localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni
història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els
personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta
a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.
L’aparició
del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de
l’absurd, en particular el de Beckett i Pinter. No obstant això,
l’autor mateix va desmentir aquest paral·lelisme i va assenyalar
que la seua obra és «massa coherent, massa racional perquè el
qualificatiu en qüestió li convingui. La vida és absurda, això
sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en
pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb una
lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en
el desordre». Més que no el qualificatiu de teatre de l’absurd,
Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte.
Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes,
l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la
llibertat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava
que el seu teatre «sempre donava voltes entorn del mateix problema.
L’examina, o el presenta, des d’angles diferents i, per tant, hi
va profunditzant, però el problema sempre és, fonamentalment, el de
la llibertat».
Tema 11 Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
11.-
Descriu la
renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als
anys 70.
Després
de la Guerra Civil i amb la implantació del règim
franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit dels
escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les
línies més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al
final de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1946, el teatre va
reprendre les seues activitats en règim professional i de manera
pública tot conreant els models i les formes dramàtiques més
tradicionals del repertori de preguerra.
Josep
Maria de Sagarra
va procurar plantejar en La fortuna de Sílvia (1947) i en Galatea
(1948) conflictes actuals de caire moral, en què la guerra europea
té un paper determinant com a desencadenant del desenvolupament
psicològic dels personatges. La proposta de renovació de Sagarra va
ser desestimada per la crítica i el públic, i es va veure obligat a
retornar a les formes dramàtiques del passat, als poemes dramàtics
i a les comèdies de costums. El gran èxit de Sagarra en aquella
època es va produir amb La ferida lluminosa (1954), obra escrita en
prosa en què tractava la hipocresia religiosa, el pecat i el perdó
cristià des d’una perspectiva sentimental i lacrimògena.
Al
llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels
seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformes
diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal
esmentar, en primer lloc, les aportacions de textos teatrals d’alguns
escriptors, com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. En segon
lloc, es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l’escena
professional i oficial com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona
(ADB) i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). A més, va
afavorir la promoció o descoberta de Joan Oliver, Salvador Espriu,
Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, entre altres.
Destaca l’estrena de la Primera història d’Esther, d’Espriu, i
d’Or i sal, de Joan Brossa.
Al
seu torn, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per
Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va promoure una nova
concepció professional i una determinada adscripció ètica i
estètica relacionada amb Brecht i el teatre èpic, que Salvat havia
importat d’Alemanya. A més, va afavorir el naixement i el
desenvolupament posterior del teatre independent, que defensava una
concepció del teatre com a instrument de lluita amb una gran
capacitat d’irradiació social i incidència política. Els grups
de teatre independent apareguts al llarg dels anys seixanta van
aspirar a fer una renovació profunda del teatre de l’època i la
van dur a terme desmarcant-se dels circuits tradicionals, mitjançant
la recerca i la creació d’un nou públic i la revalorització de
les figures del director, de l’escenògraf i de l’intèrpret.
A
la fi dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció
del fenomen teatral, en una correspondència clara amb el que succeïa
a la resta del món occidental. Es va produir un protagonisme dels
directors en detriment dels autors, i de l’expressió corporal i de
la imatge en detriment de la paraula, una expansió de les tècniques
de treball col·lectiu i un trencament de les fronteres entre sala i
escena. Hi havia una tendència per l’espectacle: era l’època
dels «muntatges». El concepte d’espai escènic substituïa els
decorats, i la caixa a la italiana va ser bandejada per un espai
polivalent, segons les necessitats de cada representació. Hi va
haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la
renovació del panorama teatral. Els
Joglars
van començar a actuar a partir de l’any 1962 i van ser seguits per
molts altres. Els
Comediants
es van aglutinar a l’entorn de Joan Font a partir de l’any 1972,
i han estat un dels grups més innovadors, per la seua concepció
d’un teatre basat en la festa. Dagoll-Dagom
va ser fundat per Joan Ollé el 1974. El 1976 va iniciar també les
seues activitats el Teatre
Lliure,
cooperativa formada per un grup de professionals arribats de diversos
col·lectius del teatre independent. Sota la direcció inicial de
Pere Planella, Lluís Pasqual i Fabià Puigserver, el Teatre Lliure
va desenvolupar des del començament, a la manera del Piccolo
milanés, una política teatral basada en el repertori universal.
El
desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat relacionat de
manera molt directa amb la intervenció dels germans Rodolf
i Josep Lluís Sirera.
L’accés dels Sirera als escenaris va tenir lloc en el context del
Centre Experimental de València que, l’any 1970, n’estrena la
primera obra, La pau (retorna a Atenes). Al cap de poc temps el
centre s’escindí en dos grups, Carnestoltes i El Rogle. Aquest
darrer era format pels germans Sirera i Juli Leal, entre altres. Tots
ells van intervenir directament en el Manifest del Teatre Valencià
que va publicar el diari Levante el 5 de febrer de 1974. S’hi
reivindicava la necessitat d’un teatre actual, que tinguera present
la lectura històrica de la tradició, la incorporació d’autors
clàssics i contemporanis universals, la normalització del
llenguatge, i l’obtenció d’un suport econòmic i social ampli.
És
dins d’aquest context que tenen sentit les activitats de grups com
Carnestoltes,
que va adaptar L’hort dels cirerers de Txèkhov i Jordi Babau
(versió lliure del Georges Dandin) de Molière, o el Grup
Pluja de
Gandia, que va representar El Supercaminal de Ximo Vidal i Sang i
ceba, muntatge col·lectiu sobre la Guerra Civil.
El
teatre de Rodolf Sirera s’ha caracteritzat per una recerca
formal molt pronunciada, i per la incorporació d’elements i
recursos expressius provinents d’altres mitjans de comunicació i
d’altres tradicions teatrals. En són bons exemples L’assassinat
del doctor Moraleda (1978), aproximació a l’ambient de la
narrativa i el cinema de l’anomenada «sèrie negra» a partir
d’una història rocambolesca plena d’aventures, contada a través
de múltiples episodis que en trenquen el procés lògic, o Bloody
Mary Show (1979), on incorpora elements del music-hall i del circ. En
col·laboració amb Josep Lluís Sirera ha escrit Homenatge a
Florentí Montfort (1971) i la trilogia «La desviació de la
paràbola», sobre la realitat social i política del País Valencià
durant la Restauració: El brunzir de les abelles (1976), El còlera
dels déus (1979) i El capvespre dels tròpics (1980). De tota
manera, per damunt de tot, Sirera ha demostrat un interés constant
per la reflexió sobre el teatre. És el cas d’obres com Plany en
la mort d’Enric Ribera (1975) o El verí del teatre (1978). El
Plany està muntat sobre una estructura musical, i consisteix en una
biografia imaginària, que es presenta des d’una doble perspectiva:
l’interior, que analitza el personatge d’una manera gairebé
freudiana; i l’exterior, en què es destaquen les contradiccions
socials i nacionals del personatge dins de la societat valenciana, a
cavall de la república i la postguerra. El verí del teatre proposa
una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans,
els límits de les convencions en l’art i en la vida, i la
moralitat o la immoralitat de l’actuació humana, entre altres
aspectes. Posteriorment ha publicat altres obres com La ciutat
perduda (1994), La caverna (1995), Silenci de negra (2000) i Raccord
(2005). Ha estat guionista de sèries televises com Herència de sang
i A flor de pell.
Un
altre dramaturg valencià destacat és Manuel
Molins.
Des del 1978 va començar a publicar algunes de les obres que havia
escrit per al grup de teatre independent Teatre- Club 49, com Dansa
del vetlatori (1978) i Quatre històries d’amor per a la reina
Germana (1981), que formen part d’un conjunt de set obres
destinades a reflexionar sobre la història dels valencians.
Centaures (1982) i Tango (1985) plantegen una altra constant de la
seua escriptura: les formes que adopta l’opressió dels més forts
sobre els més dèbils en els entorns més quotidians. Ha publicat
també, a més, entre altres obres, la Trilogia d’exilis (1999),
Abú Magrib (2002) i Elisa (2003). En aquestes dues últimes obres
tracta el tema de la immigració.
dijous, 12 de gener del 2012
Feliç any a tots i a totes!!
Literatura tema 9
DESCRIU LES CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE LA POESIA ACTUAL
Literatura tema 9
DESCRIU LES CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE LA POESIA ACTUAL
INTRODUCCIÓ
La
literatura, l 'art i el pensament filosòfic de finals del xx ha
estat dominat pel POSTMODERNISME (canvis estètics i ideològics que
sorgeiexen com a conseqüència de les transformacions de la
societat)
LITERATURA
ANYS
70
- Recuperació de la literatura després de la Dictadura: cultura normalitzada.
- Poesia realista i compromesa : Martí i Pol ,Lluís Alpera i Maria Beneyto.
ANYS
80
- Pèrdua dels mestres de la poesia : Vinyoli, Espriu, Foix, Pere Quart
- Corrents Estètics:
Poesia
experimental relacionada amb les avantguardes històriques: Joan
Brossa.
Realisme líric : els poetes conceben la poesia coma a
expressió de la pròpia intimitat.
- Maduresa artística d'autors : Pere Gimferrer, Francesc Parcerisas, Narcís Comadira.
Conceben
els poemes com a un discurs autònom que es regirà per les seues
pròpies regles.
- Importància dels PREMIS LITERARIS que fomenten l'escriptura poètica: Enric Sòria, Manuel Rodríguez-Castelló,Enric Cassasses
- Idea d'actuar com a memòria col·lectiva i impulsors de les transformacions socials. Aquesta idea serà abandonada als anys 90
ANYS
90
a La
poesia tendeix a l'intimisme,autobiografisme i,de vegades, un acusat
escepticisme.
B Prevalgué
la idea de l'obra ben feta, poemes més íntims, menys rotunds i més
breus
Subscriure's a:
Missatges (Atom)